El somni americà no és tan sols un somnífer per a la vida plàcida i prefigurada. El somni americà no és tan sols una antiga mentida per a l'homogeneïtzació cultural i l'acompliment de la disciplina en un país i en un moment determinat. El somni americà, tal com el mostra Jordi Bernadó (Lleida, 1966), podria ser també l'arquitectura d'una societat que s'ha dilatat en el temps i l'espai, allunyada de la genuïnitat dels seus orígens i que, ja sigui amb les ruïnes, imitacions, apropiacions o reinterpretacions, hauria donat lloc als patrons culturals més rocambolescos, fins a resultar, en contraposició al seu principi unificador, quelcom dispers i incontrolable.
El projecte fotogràfic que des de mitjans dels 90 ha emprès Bernadó indaga en els marges d'aquesta distòpia social, i recerca en les paradoxes a l'entorn d'un imaginari que també es presenta ric en mutacions culturals i creuaments amb les històries particulars que l'artista documenta.
El Bernadó que a finals de segle XX s'interessava per la important transformació urbana que aleshores solcava ciutats com ara Berlín (després de la caiguda del Mur) i Atlanta (abans dels Jocs Olímpics), podem dir que ha derivat en una observació de processos de transformisme: els canvis que, malgrat ser més flexibles o generar-se de manera ocasional, afecten igualment els espais que habitem i la cultura.
Bernadó ha esdevingut un investigador de casos límit: tan bon punt ressegueix el mapa d'Amèrica a la recerca de topònims procedents d'Europa, com s'atansa a les traduccions que per les més diverses raons el kitsch i la cultura de masses ha tingut en llocs recòndits. Els creuaments condueixen al fotògraf a efectuar un viatge erràtic que, basat tant en les coincidències com en els equívocs, acaba per configurar una cartografia accidental. Bernadó detecta la ironia, per enfrontar-nos finalment a unes lògiques culturals que compareixen com a relatives.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada